Article AntiDoraemon a "El País"

Santiago Roncagliolo va escriure el 27 de Juliol un article d’opinió sobre la sobradament coneguda sèrie d’animació Doraemon, una opinió que ha resultat ser bastant negativa. Abans de continuar podeu llegir l’article i si ho voleu també una contra-crítica feta per l’usuari Manu del portal Deculture que considero que val la pena.

En definitiva en Santiago acusa a la sèrie de tindre diverses faltes que la converteixen en una sèrie no apte per nens. Per una banda crítica que la imatge familiar que mostra la sèrie és massa masclista, que la mare sempre apareix cuinant o fen feines de casa i el pare sempre fumant i sense fer res per ajudar-la, l’actitud dels personatges femenins, clarament la Shizuka que és la que més sortia, i la de la resta de personatges masculins afirma que no ajuda gens a millorar aquest aspecte, amb uns rols clarament marcats. Però l’atac principal del article no és contra el gat còsmic sinó contra el seu amic i acompanyant, en Nobita.

Segons ell en Nobita és un nen que ensenya que no cal esforçar-se per aconseguir res en la vida, que n’hi ha prou en plorar-li al nostre “Doraemon” particular i que ell ho solucionarà sense que haguem de moure un dit. Que el que s’ha de fer en aquesta vida es trobar gent de la que poder-nos aprofitar quan ens convingui i desfer-nos d’ells quan ja no puguin complir aquesta funció.

He de dir que l’atac m’ha semblat brutal, en bona part perquè estem parlant d’una sèrie per nens i en especial una en la que molts hem crescut i en la que encara ara molts creixeran veient-la. Estic basant més que convençut que l’article tenia un únic objectiu que era fer enfadar a algunes persones, l’autor pot pensar o no realment el que ha escrit però ningú es dedica a atacar una seria que porta més anys en antena que molts dels seus seguidors porten vivint en aquest món perquè un dia s’adona que la fan per la tele.

Considero que la seva principal crítica a la seria es errònia, a fi de comptes lo que aquesta busca ensenyar és precisament que per més ajuda extraordinària que tinguis sinó t’esforces al final et quedes sense res. La imatge “poc moderna” de la família o del comportament dels nens i nenes el podem explicar si tenim en compte que la sèrie es porta emeten des dels anys 70 i que Japó és un país que jo no definiria precisament com progressista o trencador.

Però de totes formes jo només us volia informar que aquest article existia, no considero que valgui la pena fer-li massa més cas, però estaré encantat de saber la vostre opinió al respecte. La meva? El meu nebot té només un any i ja es fan de Doraemon (i amb el seu pare hem pactat intentar fer-lo fan de Bola de Drac quan tingui la edat necessària però això no be a conte), quan apareix per la tele no l’apago o canvio de canal, m’assec al sofà, al seu costat, i el miro amb ell.

Merci per llegir!