Mangapèdia: La lluita antimanga

Aquest es un dels temes que més m’han cridat l’atenció quan vaig fer recerca sobre el manga fa uns anys, es curiós i a més esta molt ben detallat o sigui que crec que us agradrà, es sobre un tema que ja hem tractat anteriorment, els moviments antimanga.

Ja des de 1963 el govern va establir un control sobre les obres que es venien amb l’objectiu d’elaborar una llista negra, durant els següents 25 anys el mecanisme, l’organització teòricament independent però subvencionada per el govern, no va anar mes lluny d’aquesta classificació, no es van començar a ficar seriosos fins que van començar a sorgir els moviments fubai undou i yuugai tosho( moviments antiventa i moviments en contra del material perjudicial imprès) promoguda per dones, principalment mares, de la prefectura de Wakayama que va sorgir d’un incident totalment innocent però que gràcies a l’exageració de la premsa i dels mitjans de comunicació es va convertir en fet que encara ara molts japonesos recorden i que va resultar un cop molt dur per a la indústria.

L’incident va succeir als anys 90 a la ciutat de Tanabe, la protagonista d’això va ser la senyora Isako Nakao que després de ser bombardejada pel seu fill amb mil i una pregaries va decidir comprar-li un manga, fiant-se del seu olfacte, es a dir mirant únicament la portada, va comprar-ne un amb una senyoreta molt maca a la portada i qui duia un vestit amb el qual donava un aire totalment innocent, sense ni preocupar-se pel seu contingut se’l va endur a casa triomfant i afalagant el seu bon gust però un cop a casa va voler mirar una vegada més la seva genial compra aquest cop incloent-hi el contingut i allà es on va veure una muntanya de corbes i miraves lascives( el manga no era eròtic però era del tipus que abusa de les situacions compromeses i de una xarxa d’enamoraments entre els personatges) la senyora Nakao va tardar poc a trucar a la policia per denunciar aquest fet, en el nostre país el que no hagués passat de ser un acte de sorpresa o en el cas de que el fill fos encara un nen hagués suposat el canvi del manga per un més infantil allà es va convertir en l’inici d’una guerra contra l’indústria del manga, si per alguna cosa són famoses les mares japoneses es per la seva decisió i la seva col·laboració en diverses organitzacions per la defensa del menor, sovint dirigides per dones, així com per la seva bona organització i la seva unanimitat, en poc temps s’havia fundat la “Associació per protegir els nens del manga” amb la senyora Nakao com a presidenta i principal representant i amb l’ajuda de centenars de mares arreu del país.

A conseqüència d’això l’organització encarregada d’elaborar la llista negra va començar a trobar-se més sovint i va augmentar la quantitat de mangas dels quals es prohibia la venda. Tot aquest tema però no va ser per que el govern estigues a favor de la filosofia de la associació formada per la senyora Nakao, sinó que per ells era l’excusa perfecte per començar a controlar aquesta indústria. El manga tot i ser una font de diners important, te el defecte de ser un tipus d’art que es pot arribar a expressar de maneres que el govern considera impròpies d’un país com Japó, principalment pels continguts de violència i sexe o per si inciten a un missatge revolucionari, i que el govern no ha pogut regular ja que seria impossible, si s’amenaça de tancar una editorial, els empleats podrien iniciar-ne una de nova, i si s’aconseguís dominar-les per que no n’apareguessin de noves o evitar que es fessin massa grans acabarien per desaparèixer. Col·laborant amb l’atac de l’associació podien fer-ho sense arriscar-se a destruir la indústria i si la cosa hagués anat a més aleshores haguessin intervingut per aturar l’atac. Quina diferència hi ha entre l’atac dels polítics i el d’una associació? La resposta està amb qui es capaç d’arrossegar més gent a la disputa, per ficar un exemple, si un partit polític o el govern mateix decideixen fer una censura tindran el favor d’una part dels seus votants, els més fidels al partit, però sense cap dubte l’oposició defensaria l’indústria i la gent només veuria una competició entre dos partits i la cosa no aniria gaire més lluny però si es una associació la cosa canvia, primer obtens l’ajuda de la gent que pensa com tu, després s‘hi afegeix la gent que tot i no ser extremista s’exalta per l’ambient, més endavant suposats experts i altres associacions surten a reforçar els arguments i tirar mes llenya al foc i per últim els mitjans de comunicació acaben de rematar la feina exagerant més la situació. Pràcticament l’únic que ha de fer el govern es procurar que les organitzacions que ells subvencionen es fiquin a treballar a més força, com si sembles que reaccionen a la demanda de la gent.

A causa d’aquesta pressió les botigues cedeixen i deixen de vendre els productes de la llista i es neguen a comprar-ne a les editorials i d’aquesta manera es veuen obligats a començar a tenir en compte la normativa. Tot i que alguns accedien a continuar venent el material la baixada va ser prou gran com per fer que algunes editorials retiressin algunes sèries de les seves revistes perquè eren considerades perjudicials( com li va passar a Angel de l’autor U-Jin), els autors de la nit al dia es van trobar frustrats en veure que el seu subconscient censurava el seu treball per por a represàlies, això va causar una divisió entre els autor, per una banda els que s’acovardien a la mes mínima menció de critica van canviar ràpidament el seu estil per seguir estrictament les noves normes i per l’altre els autors que volien seguir fidels al seu treball i es negaven a seguir aquelles normes absurdes, aquesta part abandonava les grans editorials per treballar en editorials més petites però que accedien a publicar les obres tal com eren, lògicament això suposava un problema per la carrera i els ingressos com l’hi va passar a la Morizono Milk autora de Peacemaker que encara ara no s’ha recuperat i segurament no es recuperarà.

Un altra de les mesures que es van prendre va ser l’instalació d’una bústia, en diversos pobles mai a les ciutats, on es podien llegir amb lletres ben grans el missatge “no els miris, no els llegeixis, no deixis que ningú els llegeixi” una persona amb una moralitat que supera els límits podia desfogar-se i tirar el material que era “massa perillós per els nens” en una paraula manga, aquesta iniciativa no es va estendre massa, no per falta de gent amb moral extrema sinó perquè les persones que estan disposades a fer-ho primerament ja no n’hauran comprat i en molts pocs casos, si ni ha hagut algun, els hauran comprat expressament per tirar-los, suposo que les úniques persones que els utilitzaven eren mares que havien trobat manga amagat a la habitació del seu fill que els devia haver comprat d’amagat. L’objectiu d’aquesta mesura era reduir dràsticament el nombre de manga ja que el 50% contenia escenes que ells consideraven obscenes, mentre que el sexe entre dos persones casades o amb una relació seria eren tractades amb indulgència qualsevol contacte que només procedís del desig carnal ja fos sexe o senzillament una mirada era atacada i destrossada sense miraments. El fet que aquesta mesura no s’escampes confirma dons el que ja havíem dit abans, si el govern hagués volgut realment fer desaparèixer el manga haguessin instal·lat aquestes bústies per les grans ciutats i n’haguessin fet mes propaganda motivant la gent a fer-los servir però la cosa s’hagués pogut escapar de les mans i es podrien haver carregat l’indústria per això aquest tema no va anar a més.

Després de deixar-se mutilar durant un temps els mangakas van començar a reaccionar, i si realment destaquen en alguna cosa és que els hi costa organitzar-se, l’any 92 es va fundar L’associació per a la defensa de la llibertat d’expressió en el manga fundada per Shotaro Ishimori i amb quatre artistes de renom com a copresidents: Machiko Satonaka, Takao Saito, Tetsuya Chiba i Fumi Saimon. A mesura que l’associació creixia i anava expandint la seva xarxa a diferents persones( mangakas, editors, executius, editorials, etc.) s’anava definint un objectiu comú, o en aquest cas tres, primer, aturar aquesta censura que perjudicava tant al manga que volia elevar-se com a valor cultural tal com ho havia fet l’Ozamu Tezuka que aleshores ja havia mort i volien motivar als futurs mangakas a crear histories innovadores sense por a les censures però per últim volien aconseguir que el manga arribes a tenir un reconeixement similar a la literatura .

Un altre associació es va fixar els mateixos objectius, Manga Japan fundada també per un antic assistent d’ Ozamu Tezuka, Takao Hara, que va aconseguir canviar l’actitud que es tenia del mangaka organitzant diverses activitats.

Tot aquesta guerra va acabar l’any 94, “curiosament” quan el Partit Liberal Demòcrata(PLD) va perdre les eleccions i el Partit Socialista de Japó, molt més tolerant, va aturar els atacs.