"Més shonen? No, gràcies. Té algo més pesant?"

Feu-li una ullada ha aquest article publicat a Deculture.

Por favor editorial: ¡Lícencia mucho mas manga, pero del otro!

Que en penseu? Vosaltres creieu també que a Espanya hi ha un “empatx de shonen”? És cert que dintre d’aquest gènere hi ha grans obres, algunes de les quals han marcat la nostra vida, però també es veritat que el shonen es molt repetitiu i que una mateixa idea la pots veure repetida a diversos llocs si tendeixes a llegir bastant d’aquest gènere. Jo he llegit principalment shonen i l’he gaudit molt però també es cert que tinc ànsies d’alguna cosa nova, la última vegada que vaig gaudir plenament amb un shonen va ser amb Eyeshield 21 i probablement va ser perquè el gènere d’esports no l’he tractat massa, tot i que ara per ara recomano plenament llegir-lo. I es que el shonen te aquest gran defecte “vist un, vistos tots”, recordeu aquell article mig en broma sobre les 30 normes del shonen (del qual estic preparant la 2na part)? Dons allò es una prova de la falta de profunditat del gènere.

I es que senyors, m’he fet gran, tinc 20 anys però soc massa vell per gaudir d’un shonen com quan era un xaval de 15, el canvi a partir dels 18 es molt bèstia, la teva mentalitat canvia radicalment i amb ella els teus gustos de lectura. Alguns direu “Home dons jo One Piece encara el gaudeixo com el primer dia”, jo també però One Piece destaca per ser un shonen on la majoria dels seus lectors tenen una mitjana d’edat superior a la del típic shonen i això es perquè One Piece te una complexitat argumental més alta, tampoc en excés, a part de que es una bona història. Si estimats lectors, ens fem grans i volem coses més elaborades, es realment Naruto i Fairy Tail que s’han tornat pitjors o nosaltres que li demanem més?

Tornant al escrit de Deculture, creieu que hi ha massa shonen a Espanya? Crieu que s’hauria d’apostar un mica més per series més adultes? I recuperar una mica els clàssics, alguns rebutjats per la seva qualitat de dibuix? En aquest apartat no m’indigno tant perquè hem d’acceptar un fet, en el manga el dibuix es un 40%, potser no es la meitat i la història val més però es un percentatge alt, hem sembla més que normal que hi hagin algunes reserves a publicar segons que i es que els clàssics tenen aquest problema, el seu dibuix esta menys desenvolupat perquè en aquells temps no existia més nivell o era més escàs. Però es també una llàstima, he llegit algun clàssic que m’ha captivat bastant, una de les peces d’Osamu Tezuka per exemple (pare i déu del manga, autor de moltíssimes obres, entre elles Astroboy, i que va establir les bases per el manga actual) de nom Dororo, el dibuix mai m’hauria atret, és més, mai l’hauria relacionat amb el manga si no fos perquè sabia lo que estava llegint, i tot i així valia la pena.

Entenc també la crítica a l’aposta per series molt recents a Japó que han causat un furor brutal que ha desaparegut amb la mateixa velocitat amb la que va arribar. El millor exemple es Ao no exorcist (Blue exorcist aquí a Espanya), seria mensual amb capítols de 20 i poques pàgines que va obtenir, es cert, un anime al cap de poc temps d’haver-se publicat però que va tindre que acabar-se per la lentitud de la seria. Va ser una de les novetat de l’any passat al saló de Barcelona, i ara que? Ho apostem tot per la moda lo qual es massa arriscat perquè hi han modes molt curtes, quasi espontànies.

En fi, us deixo reflexionant sobre aquest fet, que quedi clar que encara soc un gran fan del shonen, l’únic que passa es que m’he fet gran.

P.D: El tema de la pensió on ho he de preguntar?