Ara fa un mes el
grup Amakuni de Reus, que es dedica a realitzar activitats per promoure la
cultura manga-anime i japonesa, va organitzar a un cicle de conferències sobre
Japó. Vaig descobrir-ho per casualitat i vaig prendre la decisió d’assistir-hi
per poder presenciar la xerrada que avui us presento; “La
mujer en el mercado del manga. Distintas formas de construir i consumir la
feminidad” d’Andrea de Pablo, doctorada de la UNIZAR. Considero que es una
tema força interessant que ens permet avaluar un aspecte força discutit del
manga i l’anime i que té la seva repercussió en la societat japonesa, el paper
de la dona, com a personatge però també com a mangaka.
Si ens centrem en
la dona com a personatge trobem que s’ha produït una certa evolució, mentre que
els anys 70 la dona sovint era presentada ja en edat adulta i aquesta es
limitava a recolzar al home tant com li fos possible a partir dels any 80
aquesta posició es diversifica i evoluciona lleugerament amb la introducció del
concepte kawai ( expressió utilitzada
quan una cosa, sovint una persona, es extremadament mona, carregada d’innocència),
tot i així el canvi no va ser massa radical, potser si en la superfície però no
en la seva essència.
Dels rols que pot
prendre un personatge femení Andrea de Pablo en va destacar dos, per la seva
influència en les històries o be per que aquestes destaquen:
Per una banda tenim
el rol matern, el qual esta molt valorat. Es presenta a les mares com personatges
dolços, fortes a la seva manera, dedicades a la seva família, especialment als
seus fills que sovint son personatges protagonistes. Aquesta mare sol morir,
preferiblement de forma tràgica, per tal de marcar amb la seva pèrdua la vida
dels personatges principals. El rol maternal el trobem en altres llocs fora
dels lligams familiars, en el grup dels protagonistes, si parlem d’un manga del
tipus shonen, el personatge femení serà sempre el que tingui més sentit comú i
serà el més responsable, actuant en certa forma com una mare, potser més aviat
com una cangur, del equip.
Un altre
personatge molt característic, i que de fet porta ja molt anys apareixen en
diverses històries, es el de la dona que renuncia a la seva feminitat. Aquesta
es la dona que realitza funcions que sovint les duu a terme l’home, en realitat
no les funcions en si però si la seva forma d’actuar i de portar-les a terme.
Aquesta dona es possible que es transvesteixi, la forma més clara de renuncia a
la feminitat, o bé es possible que pateixi una mutilació d’algun tipus, pèrdua d’extremitats
o cicatrius, la qual serà ben visible. Malgrat aquesta decisió, ja que sovint
la seva situació ha sigut determinada per el propi personatge, la dona acabarà
retrobant-se amb la seva feminitat en algun moment de la història, degut a l’aparició
d’algun home que donarà lloc a una relació romàntica entre els dos. A part, per
més forta que pugui ser per si sola, tard o d’hora haurà de ser rescatada per l’heroi
o l’home per qui tingui algun tipus de sentiment, de forma que, malgrat ser
capaç de fer el mateix que qualsevol home, el personatge femení no acaba d’ostentar
la mateixa posició que aquest. Andrea de Pablo argumenta també que un altre
element de masculinització per part de la dona és l’ús d’armes sovint
utilitzades per homes, com les espases. Aquest es un punt que personalment no
comparteixo, si bé es cert que aquestes armes sovint estan relacionades amb
homes considero que no es pel fet de que siguin armes masculines sinó perquè
aquestes son armes relacionades bàsicament amb la guerra o la lluita. Degut a que
fins no fa massa el rol del guerrer estava totalment en mans del gènere masculí
és molt lògic que aquestes armes siguin sovint empunyades per homes però no
considero que això sigui un element masculinitzador sinó més aviat una mostra
de que el personatge de la dona comença a tindre presència en camps que fins
ara tenia vetada la entrada.
Un altre aspecte
dels personatges femenins que es va ressaltar va ser el de la seva aportació en
els manges de lluita, és a dir, el shonen. Mentre que sovint els personatges masculins
disposen d’algun tipus d’habilitat
vistosa però sobretot destructiva, es per norma que el rol de sanador recaigui
sobre una dona. Perquè aquest fet? Això be donat per una doble influència; la
primera per la vinculació amb el personatge de la Miko, la sacerdotessa que sovint disposava de coneixements medicinals
i, en casos mitificats, purificadors. La segona prové de la capacitat de donar
a llum, fet que relaciona a les dones amb la capacitat de crear vida, i en
aquests casos, també de mantenir-la.
Un altre aspecte
destacat en el manga actual per Andrea de Pablo va ser l’augment del erotisme,
probablement causat per la relaxació de la censura. Aquest erotisme és, segons
de Pablo, la promesa de reproducció feta a l’heroi, o dit de forma més simple,
la promesa feta al “príncep” que quan tot acabi tindrà la seva “princesa”. No
seria gens estrany que fos així tot i que des de la meva opinió alguns d’aquests
casos popularment coneguts com fanservice,
son senzillament això, un servei per als ulls dels lectors.
Amb l’aparició de
mangakes femenines s’han fet aportacions innovadores, son segurament les
principals responsables de millorar la situació dels personatges femenins. Estem
parlant d’autores com Ruriko Takahashi, creadora de Ranma o Inuyasha (shonens
en tota regla), i de Hiromu Arakawa, creadora del sens dubte llegendari
Fullmetal Alchemist on trobem a personatges totalment fora de la norma que hem
explicat prèviament com Olivier Mira Amstrong, orgullosa e implacable general
del nord, o Izumi Curtis, alquimista que malgrat el fet d’estar feliçment
casada, i de patir falta d’òrgans, no s’ha frenat el gens mínim en la seva forma de viure. Tot i així inclús
aquestes autores poden pecar d’estereotips, la pròpia Arakawa va crear el
personatge de la mare de l’Edward i l’Alphonse basant-se clarament en el típic
rol matern, amb el mateix final. Tot i així, i parlo a nivell personal, estic
convençut que seran mangakes com aquestes, i les que vinguin més endavant, les
que causaran el canvi més gran.
Ara apartem-nos
una mica i dirigim-nos als mangakes dedicat al shonen que son homes, han
realitzat aquests algun canvi? Podríem parlar
de personatges com la Nami o la Robin, les dues de One Piece i creades per l’Eichiro
Oda, que sens dubte tenen un rol combatiu més actiu però també es cert que l’erotisme
que les envolta no es pas curt, (no us enganyaré, la primera vegada que vaig
veure la Nami de dos anys més tard vaig pensar “Me l’han vestit de meuca”), si
bé segurament son dels personatges femenins més integrats que he vist per ara.
Tot i així m’agradaria parlar del personatge de la Erza Scarlet de Fairy Tail,
obra de Hiro Mashima.
És l’Erza el
prototip, o dels primers, de personatge femení amb una situació més igualitària
sense renunciar a la seva feminitat? Personalment considero que no.
Sens dubte es un personatge
fort físicament, dels personatges més valorats de la seva seria, però trenca
tòpics? En cap moment la Erza ha dit que renuncies al caràcter femení, si bé
sempre va amb la armadura posada aquest es un aspecte que considero molt lligat
a la naturalesa de la seva màgia i la seva personalitat de persona estricte amb
la que se’ns va presentar al principi de la seria i que s’ha anat relaxant amb els
anys, això es cert. Per altre banda, malgrat tota aquest força ha tingut que
ser salvada en diverses ocasions, per en Natsu (l’heroi) i per descomptat en
Jellal ( el seu heroi particular). Si be no es tant visible com en altres casos
ha sigut víctima de mutilació, cal recordar que un dels seus ulls és artificial.
No s’ha pogut escapar de l’augment de l’erotisme de la seria, si bé la Lucy
continua sent la numero 1 en aquest camp. En definitiva, el cas de la Erza
mostra un avenç però no es una revolució, ni de lluny.
En finalitzar la
xerrada vaig poder parlar amb Andrea de Pablo i preguntar-li si creia que veuríem
un canvi en aquest sexisme en el futur. Ella va dir que aquesta es una pregunta
difícil de respondre ja que actualment en el manga japonès s’està produint un
augment del erotisme i s’està realçant el rol de la mare. Es important que el
manga canviï perquè es un transmissor de ideologies, el manga ha tingut un paper
essencial com a mitjà publicitari de la cultura japonesa. Segons de Pablo,
aquest fet be causat per una adopció de la cultura estrangera causada per la
seducció la qual té molt més èxit que un mitjà que es bassa en la imposició.
El sexisme en el manga es molt subtil, però no es invisible. Les dones comencen a igualar la balança però encara no podem parlar d’equilibri, es un fet que la desigualtat i continua sent, que continua existint una certa resistència a acceptar a les dones com a complets iguals.
Moltes gràcies
per llegir.
Molt interessant!!
ResponElimina