No Game no Life

Basat en les novel·les lleugeres de Thiago Furukawa Lucas, Madhouse ens porta l’anime que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta temporada, No Game No Life.

La seria ens presenta a un duet de germans; el germà gran, Sora, i la seva germana petita, Shiro, els quals son famosos a la xarxa sota l’alies de “Els blancs”, uns jugadors que s’han fet els campions absoluts dels jocs en els que han participats. Fora d’internet els dos germans son però un parell de hikikomoris, dues persones que han renunciat a sortir al exterior i que s’han clausurat a casa per centrar-se en els seus jocs. La seva vida canvia radicalment quan en Teth, un déu, els porta al seu món, una terra en la que s’ha assegurat de que no existeixin conflictes en base a 10 normes que obliguen a tots els seus habitants a resoldre els conflictes mitjançant jocs. Els duet no tardarà en adaptar-se a les seves noves condicions de vida, unes condicions que els afavoreixen fins al punt de canviar l’status quo de tot el globus.

L’anime porta ja 10 episodis emesos, un número raonable per determinar si s’està fen a terme una bona feina i en la meva opinió he de dir que aquest és el cas. La història és basa sempre en batalles intel·lectuals que es tornen molt espectaculars gràcies als elements de fantasia que incorpora i més enllà dels jocs en si, tota la seria té un cert entramat polític que determina el resultat dels jocs abans inclús de que aquests comencin, per tant, tota la seria és una gran partida on l’objectiu final és el propi creador del taulell. A nivell visual m’encanta l’estil artístic que han escollit, amb uns colors molt brillants, que realcen la ambientació de món fantàstic en al que és mouen els personatges. A nivell argumental, en base el transfons, cal agrair que la seria deixa clar des del principi l’escenari en la que es mou, parlant de les races i la seva posició en la lluita per el poder.

En contra he de parlar del disseny dels personatges, si be el fet de que els protagonistes siguin dos hem semblava una bona idea ràpidament puc veure com la germana petita queda absorbida per el gran, el qual té un greu complexa de “germana petita” com només el podem trobar en un anime.  Altres personatges, en teoria secundaris importants, pràcticament sembla que només destaquen per les escenes lleugerament pujades de to, que per sort, algú s’ha assegurat de mantenir-les una mica a ratlla i evitar que afectin massa el ritme de la història.

Però tot i així m’ho estic passant molt bé seguint aquesta sèrie, ja que gaudeixo molt de les batalles que no son batalles (no se si m’explico), per lo que us la recomano, té els seus defectes, que no serien tan greus si no insistissin tant en repetir-los una vegada i un altre. Tot i així la idea en la que es basa es bona i el més important és que esta ben portada, raó per la qual si he de fer balanç he de dir que és força positiu.

Merci per la vostre atenció, feu-li una ullada al primer episodi si voleu (No Game No Life) i ens veiem a la pròxima!